UNA PANDÈMIA, QUE EN REALITAT ÉS UNA SINDÈMIA

UNA PANDÈMIA, QUE EN REALITAT ÉS UNA SINDÈMIA

El nostre plantejament i treball des del treball comunitari en aquest context que ens toca viure

La proposta d’aquest article és fer una petita reflexió i després aterrar-la amb propostes concretes. Des de la perspectiva i mirada d’un Pla de Desenvolupament Comunitari  (PDC) tenim l’obligació i el propòsit de pensar el món que ens envolta però acabar concretant aquest pensament i reflexió en propostes i accions, en metodologies,  perquè una metodologia vol dir un camí cap a un lloc…

Començarem amb aquesta frase d’en Luc Montagnier, premi Nòbel de Medicina, “descobridor” del  VIH o virus de la Sida: «No se puede suprimir una parte de la ciencia porque no concuerde con los dogmas», interessant, oi?   Per a moltes persones l’actual plantejament i campanya oficial al respecte del Còvid 19, és una campanya farcida de dogmes, dogmes indiscutibles, malgrat que en els diferents fòrums científics  de xarxes socials molt diverses i també de revistes especialitzades, que no són els mitjans més llegits i utilitzats per la majoria de les persones,  hi ha un debat intens al respecte d’aquest virus, de la seva caracterització, de l’efectivitat o no de la campanya de vacunació; d’on ha sorgit aquest virus i com?; així mateix ha tornat a sorgir el debat i la reflexió, i també la polèmica, al respecte dels virus i bacteris, del seu sentit i existència, i de la seva importància (segons alguns biòlegs)  en la preservació de la vida en els diversos ecosistemes i en definitiva del ecosistema planetari, perquè els virus i bacteris, segons aquestes opinions científiques, són absolutament necessaris.  També sorgeix amb força el debat sobre la necessitat de preservar tot tipus d’ecosistemes planetaris, i de com els ecosistemes estan danyats, o de vegades destruïts, més del que caldria, per l’acció humana, i de la importància d’aquests ecosistemes en la contenció i prevenció d’explosions víriques, o en l’expansió de virus temibles per a la humanitat. 

Seguim aquesta línia de tenir un pensament complex, i no simplificar els fenòmens socials i biològics que vivim, des del nostre punt de vista, de les persones que treballem des del treball i acció comunitària, és important relacionar  les aportacions de la biologia, epidemiologia, medicina, i les ciències socials  per avaluar els efectes del covid entre la població i establir línies d’actuació concretes.   

És a partir d’aquí,  i llegint el que diversos científics socials i biòlegs ens diuen, que preferim parlar de SINDEMIA; què és aquest concepte? què vol dir? 

El director de la prestigiosa revista científica The Lancet, Richard Horton ens diu això: La noción del concepto sindemia fue concebida por primera vez por Merrill Singer, un antropólogo médico estadounidense, quien argumentó que un enfoque ‘sindémico’ revela interacciones biológicas y sociales que son importantes para el pronóstico, el tratamiento y la política de salud

Efectivament,  si ens quedem amb les explicacions oficials i al nostre gust i enteniment explicacions poc complexes, i de vegades, ens atreviríem a dir, poc científiques (per simplificadores) explicacions de certs epidemiòlegs i metges que habitualment apareixen en els mitjans de comunicació més habituals, i que són les persones  “autoritzades” a opinar, doncs resulta que tot es resumeix  (o es simplifica) en què un virus  molt letal i mutable irromp en el planeta terra, de sobte,  i provoca una pandèmia, el resultat és que està morint i emmalaltint  molta gent, i l’única solució és vacunar-se. Punt. Aquí normalment s’acaba tot.  O al menys és el que arriba a la població en general que segueix sent infantilitzada per aquests  missatges.  Ara però no farem un debat de tots aquests temes, i de la nostra manera de resumir,  que podríem qualificar de provocadora…

El mes d’abril passat la Federación para la Defensa de la Sanidad Pública (FADSP), difonia un document que havia estat elaborant,  i què ens diuen en aquest document? Que aquesta pandèmia és una constel·lació de pandèmies, o sigui una sindèmia, i voldria reproduir una part d’aquest document  que en Joan Benach ens trasllada: Casi todas las enfermedades interactúan dentro de un contexto social caracterizado a la vez por la pobreza y desigualdades sociales crecientes. También en el caso de la COVID-19 observamos cómo la confluencia simultánea de numerosos determinantes sociales, como las condiciones de empleo y trabajo (donde se incluye el trabajo doméstico y de cuidados), la riqueza y su distribución, la accesibilidad y condiciones de vivienda, el tipo de transporte y movilidad, los servicios disponibles (incluyendo los sanitarios y sociales), y el entorno ambiental, entre otras, generan peores indicadores de salud en las áreas geográficas y grupos sociales con menos recursos y mayor privación material

Aquesta és la qüestió, de quina manera les condicions socio-econòmiques fan possible que una pandèmia tingui més incidència en un territori i entre la seva població? Per què en certs barris  populars tenim més malalts de covid que en altres de rendes familiars més altes?   Per quin motiu a la Índia, en certes ciutats i territoris, amb una densitat de població altíssima, i entre els sectors socials més precaritzats, la mortalitat per covid és tan alta? I ja no parlem del per què de les mutacions del virus en certs contextos, ambients, ecosistemes…

Però també podríem parlar, no ja del covid 19, sinó d’altres malalties cronificades entre la població en els barris més populars del nostre entorn: malalties mentals greus, malalties degeneratives dels ossos, malalties respiratòries greus, varietat extensa de càncers…

També seria interessant analitzar l’impacte de les malalties mentals com efecte col·lateral de les mesures proposades per tallar l’expansió del covid entre la població jove, en especial, l’augment en alguns casos del 200% dels suïcidis o intents de suïcidi…  Els efectes col·laterals d’una guerra, i en aquest cas d’una guerra contra la pandèmia, manta vegada no es comptabilitzen en lloc.

Davant d’aquest panorama, tenint en compte el que estem dient, el que ens diuen diversitat de científics en diàleg crític amb la veritat i la postveritat hegemònica, què fem i què podem fer des d’una metodologia comunitària i des de la dinamització d’un pla comunitari,  des de les associacions veïnals, i des dels equipaments de proximitat?  És evident que els efectes socials i econòmics de la pandèmia han estat devastadors: milions de persones aturades, amb ERTES o directament a l’atur, tancament d’empreses, botigues, petits negocis, etc..; les persones en situació irregular administrativa (milers de persones migrants, ateses per serveis d’acollida adscrits a associacions i organitzacions no governamentals, la majoria) sense perspectiva, ni feina, i les persones més precaritzades en la cuneta i sense aliments; sistemes de salut pública col·lapsats,  serveis públics tancats i treball on line (però col·lapsats i sense atendre en la proximitat i amb prou agilitat) .

Moltes han estat les iniciatives sorgides en aquest context pandèmic des d’una perspectiva i unes metodologies comunitàries:   xarxes de suport mutu i distribució d’aliments sorgides als territoris;   des de diferents serveis comunitaris, fent mans i mànigues, s’ha intensificat l’atenció presencial: punts d’acollida de persones migrants, atenció jurídica presencial a persones migrants;  suport i impuls a activitats i serveis sorgits en equipaments de proximitat tractant de superar les limitacions institucionals; formació d’adults presencial i on line malgrat les dificultats per fer-ho possible; mantenir la coordinació i enxarxament amb serveis públics  i associacions per apaivagar l’impacte social i econòmic d’aquesta nova crisi, o com s’ha dit abans sindèmia…, i moltes altres iniciatives diverses en clau comunitària.

Ara bé, el que volem emfasitzar en la fase actual del treball que ens quedar per fer  i  les línies a desenvolupar amb més força en aquests moments i en relació al context on vivim,  és la importància que cada cop més caldria donar des de les dinàmiques dels PDCs i l’acció comunitària a aquells aspectes que inter-relacionen la salut pública i comunitària, amb el clima, la crisi climàtica, la importància de garantir uns ecosistemes saludables, així com tot allò relacionat amb el dret a una alimentació saludable, tot allò que comporti sobirania alimentària, i la  facilitat per adquirir productes alimentaris de qualitat, i menjar de qualitat, equilibrat i per a tothom. 

La idea de prevenció per afavorir una salut digna i en condicions, és clau; la idea de salut pública i comunitària és fonamental.  Cal tornar a donar-li màxima importància als CAPs, i  a tota mena d’actuacions des de la salut pública i de proximitat que garanteixin la salut de tothom, entesa la salut des d’un concepte ampli: absència de malalties, sí, però també salut sinònim de benestar; salut també és  dignitat en l’habitatge i en les condicions de feina, cura i atenció adequada des dels serveis públics, també salut vol dir seguretat, sí, però seguretat humana, i seguretat alimentària, i seguretat de què no estarem sols davant les dificultats…

Aquestes són algunes de les línies i estratègies que es podrien impulsar, i que de fet  ja tractem de posar en marxa, en diferents territoris i  en els propers mesos.

Los comedores sociales y otras entidades que ayudan a las personas con menos recursos han visto crecer el nombre de usuarios. En la foto, un comedor social en Barcelona. EFE/ Marta Pérez Marta Pérez / EFE

Per desenvolupar l’article hem utilitzat aquests documents i articles:

JOSEP Mª NAVARRO CANTERO
COOPERATIVA LA FÀBRICA

2021-06-30T15:27:21+02:00Notícia|